La Trama de les Arts Gràfiques (II)

Lineatura: Quantitat de punts de trama que hi ha per unitat de mida lineal.

Que determinarà la lineatura que utilitzarem? El sistema d'impressió i el suport a imprimir son els principals factors que determinen la lineatura a utilitzar. 

Cada sistema de impressió té unes limitacions tècniques que condicionen la lineatura, així les utilitzades de forma estàndard son en Òfset la trama 60 -- 80, en Flexografia la trama 30 -- 48, en Serigrafia la trama 12 -- 30 i en Rotogravat la trama 80 -- 120. El fet d'utilitzar la més baixa o la més alta vindrà determinat per lo llis que sigui el suport a imprimir, quant més llis més alta, quant més rugós més baixa.

Percentatge: Relació entre la part impresa i el total de la superfície en una àrea determinada de la imatge.

La combinació de diferents percentatges de cadascun dels 4 colors gama ens genera una gran quantitat de tons diferents.

Anomenem altes llums als tons de cada color gama amb percentatges compresos entre el 0 i el 33%. Mitjos tons al compresos entre el 33 i el 66% i Ombres als composats per percentatges situats entre el 67 i el 100%.

Cal aclarir que hi ha percentatges no reproduïbles en segons quin sistema d'impressió i sobre segons quins suports, un clar exemple son els percentatges inferiors a un 3% sobre un suport tipus Òfset que molt probablement desapareixeran sense reproduir-se.

Punt de trama: Forma o combinació de formes dels punts de trama que imprimim.

Hi ha diferents punts de trama, tenim el rodó, el quadrat, l'el·líptic, però la reproducció que s'obté és pràcticament la mateixa. També existeixen trames que combinen els diferents tipus en funció del percentatge a reproduir.

Existeix però una trama que no utilitza el punt, és la trama estocàstica. Aquesta trama reproduïx en la forma impressora una mena de cucs molt i molt petits i determina el percentatge no per lo grans que son aquests (com fa la trama de punt que tradueix el percentatge fent el punt més o menys gran) sinó per la freqüència en que apareixen.

Inclinació: Angle que dibuixa la linea de la trama en relació a la base del imprès.

La inclinació és necessària per evitar la coincidència i superposició dels punts dels diferents color de gama i així permetre l'aparició del to que es vol reproduir. Si no ho féssim així apareixeria un efecte indesitjable que anomenen moaré.

Normalment destinen els 90º (la inclinació que més es veu) al color menys visible, és a dir, el groc (Y). Col·locarem en un angle de 45º el color que més treball tingui i els angles de 15º i de 75º als altres dos colors. Normalment però les impremtes estableixen un ordre i el mantenen en totes les feines.

La Trama de les Arts Gràfiques

Quant parlem de trama en AA.GG. estem parlant de la característica imprescindible que tota imatge que conte diferents tons necessita per poder-se reproduir sobre un suport. En el món que ens rodeja tenim infinites tonalitats diferents. Aquestes ens arriben al cervell després d'atravessar els nostres ulls i tenen la característica de ser imatges de to continuo, és a dir, passen d'un to a un altre de forma continuada (si agafeu una fotografia i un conta-fils podreu comprovar com els tons passen d'un a l'altre d'aquesta manera). Així resulta impossible reproduir-ho des d'un punt de vista tècnic. Com podríem imprimir una imatge que conté milers de colors diferents? Per a fer-ho necessitaríem una màquina que disposes de tants cosos d'impressió com tons tinguéssim en la imatge a reproduir, i aquesta màquina ni existeix ni tindria cap sentit que existís.

Per poder imprimir una imatge necessitem fer una separació de colors que ens permeti un cop els imprimim per separat, un a sobre l'altre, crear una il·lusió òptica que reprodueixi la imatge original. Aquests color als que anomenem colors de gama son el Cyan (C), el Magenta (M), el Groc (Y) i el Negre (K). A més cada tonalitat d'un color determinat esta composada per un percentatge diferent d'aquests colors gama. Així doncs quan reproduïm una imatge, per exemple el mar amb l'horitzó al fons, hi trobarem molts tons de blau que es traduiran amb alts percentatges de Cyan però amb diferents percentatges de Magenta, Groc i Negre si el to es troba al cel o si es troba al mar.

Les característiques que tota imatges tramada necessita per poder reproduir-se i per tant ha de tenir son:

La Lineatura, el Percentatge, el Punt de Trama i la Inclinació. 

La Impremta a Europa

El creixement de les relacions comercials entre regions properes i no tant properes, la complexitat de la vida administrativa motivada per l'augment de la riquesa social i de l'augment de la població, així com la demanda de bens culturals que va despertar l'humanisme i les reformes religioses son les raons que expliquen la demanda de llibres i de formació.

Saber llegir i escriure era al s. XV era un bon camí per triomfar a la vida, igual que ho havia estat durant la Baixa Edat Mitjana quan es produir el creixement de la vida urbana. Va augmentar el número d'escoles i de mestres laics, varen aparèixer noves universitats que al seu moment formaven nous professors civils. Es produeix doncs el final del monopoli cultural de l'Església.

La demanda de llibres va ser atesa pels tallers de les universitats de d'editors independents. Aquests però tenien un gran problema, l'alt cost del pergamí, així que varen adaptar-se al nou invent que arribava d'Àsia, el paper.

Solucionat el problema del suport a imprimir, varen centrar-se en solucionar el problema de l'alt cost del sistema d'elaboració de copies. Moltes persones varen destinar el seu ingeni a  intentar solucionar-ho. L'objectiu reproduir més quantitat de llibres en menys temps, i per tant mecanitzar el proces el màxim possible.

Encara que sembli mentida, no existeixen evidencies clares i precises de l'aparició de la impremta. Qui, com i quan va inventar la impremta (en lo referent a Europa) segueix sent un misteri i un tema en plena investigació i amb múltiples hipòtesis.

Hi ha qui ho atribueix a Lorenzo Coster de Harlem a Holanda, altres parlen de Jean Mentelin d'Estrasburg i altres a Panfilo Castaldi de Milà. Però la majoria de les evidencies ens condueixen a Johannes Gutenberg de Maguncia a Alemanya, la vida del qual es pràcticament desconeguda i de qui circulen moltes llegendes.

No es tracta de saber qui va inventar els tipus mòbils, aquests ja existien des de feina molt de temps, sinó de qui va saber fabricar-los amb facilitat i precisió, en grans quantitats i a un preu raonable per permetre el seu desenvolupament com a factor principal de la nostra cultura.

A qui sigui l'inventor se li deu la construcció del motllo tipogràfic i la solució a moltes de les dificultats i problemes que la fabricació i manipulació dels tipus mòbils plantejaven.

Es de Gutenberg el primer treball imprès per una impremta, La Bíblia Llatina, un llibre amb les seves pàgines impreses a dos columnes i 42 ratlles.

L'èxit de la tipografia no va suposar l'eliminació de la xilografia, aquest sistema es va convertir en auxiliar utilitzada a les inicials, les orles, les vinyetes i les figures. Ràpidament es varen veure les grans possibilitats de negoci i l'invent es va estendre per tota Europa i la resta del món. 

Durant els segles XVI, XVII i XVIII els impressors es centraren en millorar la qualitat artística de les lletres i no es varen produir avenços tecnològics destacats.

Els invents de l'orient

Massa sovint oblidem que al segle X a la Xina, l'art d'estampar ja estava desenvolupat. Ja des de l'any 400 els xinesos estampaven teixits amb blocs de fusta. La feixuga feina de gravar la fusta i la impossibilitat de corregir possibles errors sense repetir la peça sencera els porta a investigaren nous sistemes més senzills que adaptaren posteriorment a l'escriptura sobre paper.

A finals del s. VII varen experimentar un nou sistema d'obtenció de la forma impressora a partir d'una làmina endurida d'arròs bullit i un full de paper amb els que fabricaven una planxa amb els gravats en relleu. La fragilitat del material va fer que desistissin en la utilització d'aquest sistema, i varen seguir amb les xilografies.

Quatre segles abans que els europeus, l'any 1045, Pi-Sheng va inventar el tipus mòbil. Aquests tipus primer eren d'argila i fusta, però es deterioraven ràpidament i varen derivar en les fabricades en porcellana. Tot i millorar la durabilitat dels tipus, un parell de segles després de l'invent de Pi-Sheng, uns coreans van acabar solucionant aquests contratemps amb la incorporació d'un aliatge d'estany i bronze durant el proces de fosa. 

Així doncs es digne d'admirar el desenvolupament que el món gràfic tenia a L'Àsia, més si tenim en consideració que els ideogrames que composen els seus llenguatges escrits passen de 30.000 i amb un traç molt complexe si el comparem amb els 24 signes de l'alfabet llatí.

Si a més recordem que son ells qui inventen el paper mil anys abans que aquest arribi a Europa, i la producció de tintes grasses, els hi correspon un lloc de privilegi dintre de la història de les Arts Gràfiques.

L'Edat Mitjana

Des de principis de l'Edat Mitjana la reproducció de còdex es feia als monestirs, principalment eren els monjos Benedictins que eren els dipositaris del saber. Es reunien en una gran sala anomenada "scriptorium" on s'asseien els copistes o "amanuenses" mentre el lector anava dictant l'obra.

D'aquesta manera s'obtenien a la vegada tants exemplars com copistes hi havia. Aquesta escrivien el text tal com els hi era dictat deixant els espais suficients pels crisògrafs que s'encarregaven de realitzar els dibuixos de les inicials i dels adorns daurats. Il·luminadors i miniaturistes acabaven el treball dels crisògrafs pintant grans inicials i orles amb els colors adequats.

La xilografia (del grec Xyló que significa fusta) de principis del s. XV consistia en gravar les imatges en un tros de fusta amb buris i punxons. La fusta més utilitzada era el boix. Així s'anava rebaixant tot allò que no s'havia d'imprimir deixant en relleu la imatge a reproduir. S'impregnava de tinta amb un tampó la superfície gravada i es col·locava el paper lleugerament humit a sobre i es pressionava de forma curosa.

Al principi es va fer servir per petits texts que ampliaven la informació de les escenes religioses reproduïdes, però es van acabar reproduint pàgines senceres fent servir aquest sistema. Això va permetre augmentar la producció bibliogràfica. Ben aviat la feina dels copistes va anar disminuint i va anar sent substituïda pels xilògrafs.

L'alfabet

Un alfabet es un sistema d'escriptura en que un signe visual (lletra) es correspon amb un so (vocal o consonàntic) que convinat amb d'altres sons formen síl·labes i aquestes al seu temps formen paraules.
Un dels primers alfabets el van crear els fenicis (sembla que derivat d'un alfabet que té el seus orígens en l'escriptura egípcia jeroglífica). Els fenicis el varen divulgar per la Mediterrània mitjançant la seva activitat econòmica.
D'aquest alfabet en varen derivar d'altres, l'hebreu, el grec antic i l'etrusc. D'aquest ultim en va derivar el llatí.
L'alfabet llatí o romà es va estendre gràcies a l'expansió de l'imperi romà, que el va convertir en el llenguatge escrit imposat per Roma. La seva influencia va arribar a bona part d'Europa i l'Àsia Menor.

Els romans varen perfeccionar molt l'art de l'escriptura. D'això ens en queden mostres admirables en les inscripcions de monuments antics, alguns dels quals van servit d'inspiració per a moltes tipografies creades per les fargues tipogràfiques antigues i modernes. Un exemple el podem trobar a la columna de Trajà a Roma d'on s'inspira el dissenyador Carol Twombly per crear la seva tipografia Trajana.

Els Còdexs Maies

A Amèrica, els Maies tenien una escriptura formada per jeroglífics que durant molt de temps no van poder ser desxifrada. Fins al segle XX es va creure que aquesta escriptura era una relació de representacions figurades i símbols (com a representació d'una paraula particular o d'un concepte).

L'any 1952, el rus Yuri Knorozov va descobrir que en realitat era un sistema de consonants i vocals. Els jeroglífics maies contenen una barreja de símbols i imatges naturalitzades com cares humanes i animals.

Desgraciadament al segle XVI, Diego de Landa (inquisidor espanyol i Bisbe de Yucatàn en aquell moment) va cremar quasi tots els llibres dels Maies per què volia "convertir" als indígenes i aquests llibres per ell no contenien més que "superstició i mentides diabòliques".

Sembla que només quatre còdexs Maies han estat conservats. En ells hi trobem instruccions astronòmiques, calendaris de collites, taules que fixen el temps correcte pels rituals i representacions dels seus Déus.

El còdex de Dresden és el més elaborat dels còdexs maies que es conserven. Es un calendari que mostra quins Déus influeixen en cada dia. Explica detalls del calendari i del sistema numèric que utilitzaven. El còdex esta escrit en un llarg full de paper que esta doblegat de tal manera que forma 39 fulls escrits per ambdues cares.